Janquim, un periodista 2.0

Utilitza el Twitter? Per a què?

N’escric uns quants cada dia, per compartir enllaços, allò que produeixo i allò que veig, per explicar coses… Tot en 140 caràcters.

Segons el seu punt de vista, quins són els principals avantatges de les xarxes socials (twitter, facebook, etc)? I els inconvenients?

L’avantatge és que estàs en contacte amb altres persones, que pots aprendre i també compartir el que aprens. Estàs en contacte amb persones que potser no serien tan rellevants en el dia a dia sense aquestes eines. L’inconvenient és que t’arribis a creure que això ho és tot, perquè en realitat, la majoria dels meus amics íntims no són a cap xarxa social.

En què consisteix la seva feina al 3.24?

És una mica estranya. Procuro informar sobre exemples concrets de les TIC al nostre país però també sóc una mena de “corresponsal a Internet”, que és una cosa estranya. Ho he explicat al meu blog.

Com afecta la web 2.0 en el seu dia a dia?

No és que m’afecti. Són eines útils que faig servir. En realitat, cada dia percebo d’una manera o altra aquesta connexió. Cada dia miro què hi ha des del mòbil i des dels ordinadors. Però bàsicament ho faig per prendre decisions, per fer coses, per citar-me, per entrevistar persones, per analitzar i fer prospectiva, per compartir, per comunicar-me…

Creu que el destí de la premsa escrita tradicional és desaparèixer?

No, la premsa escrita no. La impresa, no ho sé, potser sí. El paper va ser una revolució però potser ja va sent hora que pensem en altres idees. Si podem llegir en una pantalla que no molesta a la vista, com les dels lectors electrònics, per què hem de carregar llibres amb papers que són arbres caiguts? Per nostàlgia? Ahir em vaig carregar la Divina Comèdia sencera en una aplicació del meu mòbil. Tota sencera!

La premsa digital podria substituir la premsa escrita tradicional? Per què?

Els mitjans digitals generalistes fan el mateix de sempre, generalisme, i posen l’accent en l’actualització. Però estar al dia i seguir un minut a minut no es dóna més informació, al contrari. L’allau de notícies desinforma. A mi m’agraden més els reportatges, els anàlisis pausades, la mirada intel·ligent. Ara bé, la premsa impresa és obvi que haurà de canviar si vol seguir. Jo mateix comprava molts diaris i ara no ho faig. Vaig provar d’explicar-ho una mica al meu blog.

Vostè és del parer de Murdoch quan afirma que cal pagar per la informació a Internet?

No es paga pels continguts sinó per l’accés. Aquesta és la realitat, sobretot si puc trobar els mateixos continguts una mica enllà i sense cost. Potser si Murdoch i els seus aliats aconsegueixen canviar la xarxa i limitar-la, restringir-la… si no, ho tenen una mica malament. La televisió és gratis, oi? La generalista, vull dir. Jo pagaria (i de fet ho fem tots) per accés a canals especialitzats. Però pagar per les notícies que té tothom és una mica estrambòtic, oi?

Creu que aconseguirà que la gent canviï la seva concepció i que es consolidarà el fet de pagar per la informació a Internet, o més aviat fracassarà?

Pagarem per moltes coses que valgui la pena. A mi no em fa res pagar per una aplicació de mòbil que sigui prou bona, pagar una entrada al cinema perquè veig la pel·lícula en una gran pantalla, pagar per un canal televisiu selecte amb els continguts que vull veure, sempre paguem per serveis i productes, aquesta no és la qüestió. El que no farem és pagar per llegir el 3cat24, oi que no?

Amb les TIC i la web 2.0, la forma de consumir la informació ha canviat radicalment. Creu que aquest fet pot justificar que la immediatesa de la informació ha de prevaldre per sobre la qualitat de la informació? O considera que la qualitat continua essent prou bona?

La immediatesa interessa en casos reals, una nevada com la de l’altre dia a Barcelona, un accident, una guerra… En altres casos, la immediatesa és una trampa i només interessa als periodistes, que són uns malalts de la informació i que no serveixen com a grup model. La qualitat hi és, però s’ha de buscar. Al final sempre tendeixo a preferir els continguts que firmen aquells periodistes dels que em refio, els que fan enllaços, els que aporten coses. Més que mitjans, segueixo persones.

El periodisme ciutadà es vist per molts periodistes d’ofici com una amenaça. Tothom pot ser periodista? Què n’opina?

El problema és de nom. No en diguem periodisme ciutadà i els periodistes estaran més tranquils. Els ciutadans sempre han sabut coses. Però no accedien a cap mitjà de comunicació. Ara poden: amb un blog, amb fotos, amb vídeos… I a sobre ara dominen tècniques que estaven reservades als professionals (foto, vídeo…). Per tant, són ciutadans que aporten informació. Quan hi ha una nevada com la de l’altre dia, tots els mitjans van com bojos buscant aquestes imatges perquè ells no les podran tenir mai tot sols. Ara bé, tothom pot ser periodista? Sí. És clar. Per què no? Però fem-ho diferent: tothom vol ser periodista? No. Molta gent només vol ser una font. Per fer periodisme a més hauria de citar altres fonts, contrastar, saber-se explicar…

Nosaltres estem estudiant Periodisme i en aquesta professió hi ha molta gent que exerceix sense ser llicenciada. Quin és el seu parer sobre l’ofici?

Em sembla una mica estrany que calgui fer una carrera universitària per exercir el periodisme però suposo que si dic això em voldran matar… En fi, l’ideal seria que els periodistes en exercici fossin persones amb alguns estudis d’alguna especialització  (dret, química, llengües, art, filologia, història, físiques…) que a més aprenguin els rudiments del periodisme (no calen quatre anys!). Però si diem tot això ens voldran penjar, oi? No us ho hauria de dir a vosaltres, que sou estudiants!

Carles Campuzano a la seu de CiU, a Barcelona

Tu ets un polític força 2.0. Què creus que aporten les TIC al món de la política?

Les noves tecnologies permeten donar més transparència a l’actuació política, poden facilitar el contacte amb molta més gent que abans i tenen un potencial enorme per fer una política més oberta i més participativa. Són uns instruments que poden ajudar a fer una política millor.

Però no tots els polítics que presumeixen de ser 2.0 porten les eines ells mateixos…

Tot depèn del temps que tinguis, el dia només té 24 hores i aquestes eines t’obliguen a dedicar-los un temps que deixes de dedicar a altres coses. Per això, a vegades els polítics amb més responsabilitats tenen menys marge de maniobra.

Recordes la teva primera intervenció al Congrés?

La meva primera intervenció al Congrés no va ser com a diputat del Congrés, sinó com a diputat al Parlament de Catalunya en representació d’aquest i defensant una proposta de reforma de la llei d’objecció de consciència. Va ser el sis d’octubre de l’any 92.

I va ser bona l’experiència?

Bé, vulguis o no la tribuna sempre t’impressiona i tens la sensació que si haguessis estat més tranquil ho hauries fet millor, però sí, va ser bona.

El tema famós del cafè de Zapatero…Segons ell valia 80 cèntims el 2007. Ara deu haver pujat.

No creguis, no massa més.

Aleshores és cert. El cafè al Congrés és molt barat.

Sí, allò és una concessió que el Congrés treu i que ho gestiona una empresa privada que accepta els termes d’aquella concessió.

Per tant, al Congrés no es vota el preu del cafè…

No, no és una decisió del Congrés dels Diputats si el cafè val 0,80 o 0,90 o si hi ha una subvenció. El Congrés dóna una concessió a una empresa de Madrid que té altres bars i restaurants i que es diu Grupo Arturo. És força coneguda a Madrid. I aquesta empresa sap si li surt a compte o no. Però, sincerament, jo crec que sí.

Però el cafè del Grupo Arturo només és tan barat al Congrés, oi?

Possiblement els cafès són més cars en altres bars o restaurants…Clar, al Congrés aquesta empresa ja té un públic molt constant i s’ho pot permetre. Ven molts cafès allà, al llarg del dia. La qüestió és que els diputats no tenim una subvenció per al cafè, és l’empresa que decideix aplicar aquesta política.

En plena crisi, i amb tot el moviment polític que portem experimentant durant aquests últims mesos, què es cou als passadissos del Congrés?

Bé, doncs estem parlant del principal problema que té la societat: que el govern no està a l’alçada de les circumstàncies, però tampoc dóna la impressió que el principal grup de l’oposició tingui, en aquests moments, una alternativa massa clara a oferir.

I davant d’això, quina sensació teniu els que ho viviu de tan a prop?

La sensació és que falten idees i que falta valor per posar en marxa les polítiques que ens permetran sortir de la crisi.

I tu què proposes? Quina alternativa creus que és possible?

L’alternativa demana acords molt de fons. De fet, la situació, en molts sentits, es podria comparar amb la que es va viure quan va arribar la democràcia, en què es van produir els famosos pactes de La Moncloa.

Com van ser aquests pactes?

Aquests pactes van ser uns acords polítics i socials que van permetre a tothom, durant un període important, anar en una mateixa direcció per fer front a la crisi i, possiblement, la situació d’Espanya en aquests moments necessitaria acords d’aquestes característiques.

Aleshores, ni PP ni PSOE…

No, l’alternativa seria que tothom es posés a remar en una mateixa direcció, sabent que avui el govern té por de prendre decisions i que el PP té por a l’hora de plantejar quines són les seves alternatives. Tothom calcula massa com aquestes decisions poden afectar electoralment els partits polítics. Això és legítim, però és evident que la situació és tan greu que no cal només pensar en tu, en com poden afectar-te les teves posicions als teus resultats electorals, sinó que hem de ser capaços de plantejar quines polítiques i quins canvis s’han de fer.

No s’estan fent bé les coses

No s’han fet bé en el passat i no s’estan fent bé ara.

I el fet que no s’hagin fet bé en el passat s’arrossega encara…

Sí, sí, evidentment. Quan Zapatero va negar la crisi primer, la va minimitzar després, va prendre decisions equivocades més tard…Tot això ha acabat desembocant en aquesta situació en què estem ara. Tots els problemes que tenim ara s’arrosseguen des de fa molt de temps.

Ara, parlant com a ciutadà  i no com a polític, què en penses del president del govern?

Jo crec que és poc creïble i que genera poca confiança i això, en el moment de crisi que estem vivint, és dolent perquè es necessita que les persones que estan al capdavant de les institucions generin confiança i tinguin credibilitat.

Tot i els maldecaps al Congrés, també hi deus passar bons moments…Algun dels que recordis?

Dos bons moments. El primer quan vam culminar tot el procés de superació del servei militar obligatori i, el segon, quan vam aconseguir que fos compatible la pensió del SOVI amb la pensió de viduïtat. Dos reivindicacions velles que a base de batallar-les finalment es converteixen en realitat.

Ara tot just fa 10 anys d’aquest primer moment, que finalment va anul·lar l’obligatorietat del servei militar. Què et va portar a tirar-ho endavant?

Clar, en aquella època era molt evident que això era un problema, ara ja no. Era un problema per a la gent normal que perdia el temps, en tots els sentits. A més, hi havia suïcidis, accidents, maltractaments…La gent hi anava perquè hi estava obligada. Era una situació injusta, i des del punt de vista dels joves estava clar que era una qüestió a abolir. Per tant, una organització juvenil que volia representar la veu dels joves havia d’agafar aquesta bandera.

Esteu preparant alguna cosa amb motiu dels deu anys?

Sí, estem a punt de llançar una campanya a Internet molt potent (a Facebook, a Twitter i en un bloc) recordant aquests deu anys de supressió de la mili. La campanya la posa en marxa la JNC i hi anirem penjant vídeos de gent relacionada amb aquesta moguda explicant el tema als joves d’avui.

Tornem als moments bons i dolents al Congrés. Un de dolent…? En deu haver més d’un.

Sí, quan la crispació i els insults estan massa presents al debat parlamentari. És bastant desagradable.

I són freqüents aquestes situacions?

Sí. Menys del que a vegades sembla en els mitjans de comunicació, però massa respecte el que convindria.

Es diu que els del PP xiulen…És cert?

Els del PP són un punt més mal educats que els del PSOE, és veritat.

Si haguessis d’escollir un diputat amb qui anar a prendre una copa…

L’Eduardo Madina, del PSOE.

Normalment passes part de la setmana a Madrid. Creus que és un bon lloc per viure-hi?

No, jo crec que es viu millor a Barcelona que a Madrid. Tinc la sensació que Madrid és una ciutat més dura, menys còmode per a la gent, en el sentit que o vius al centre de la ciutat o l’accés és molt més complicat. No té mar! A més fa més fred i a l’estiu més calor. No és ni com Vilanova ni com Barcelona.

Això de Vilanova ja sé perquè ho dius…Tu vius allà. Molt millor Vilanova i la Geltrú que Barcelona?

No et pensis, és diferent. Vilanova és molt petita. Però en tot cas millor Vilanova i Barcelona que no pas Madrid.

Com és un dia de ple? Des que et lleves fins que te’n vas a dormir.

Depèn si és un dimarts, un dimecres o un dijous.

Aquests són els dies que t’estàs a Madrid…

Sí, si és un dimarts, o hauré arribat de Barcelona un dilluns a la nit o el mateix dimarts. Al matí acostumo a tenir comissions i, per tant, vaig una miqueta de bòlit. A la tarda, a les quatre, tenim reunió del grup parlamentari i després si tens algun punt o ordre del dia et toca intervenir. I si no en tens cap aprofites per rebre visites o preparar-te la intervenció que tens l’endemà. Ara amb els canvis que ha fet el Bono acabem al voltant de les nou de la nit.

Que tard! Aleshores abans acabàveu fins i tot més tard?

Sí, a quarts d’onze. Ara acabem un pèl més aviat que abans i tenim temps d’anar a sopar amb els col·legues del grup parlamentari.

Fins aquí un dimarts. I els dimecres?

Els dimecres a les nou hi ha la sessió de control. Acostumes a estar els primers quinze minuts i després te’n vas cap al despatx, per fer feina de despatx o perquè tens visites o potser a vegades tens una interpel·lació o pregunta i aleshores has d’intervenir en el ple. A la tarda acostumen a haver-hi comissions.

I per últim, els dijous.

Acostuma a haver-hi ple també, d’acció legislativa. Si portes algun punt de l’ordre del dia estàs en el ple per intervenir o seguir el debat o sinó al despatx rebent visites o fent feina. I és el dijous a la tarda quan torno cap a Catalunya. Si no tinc res doncs me’n podria anar cap a casa o vinc al despatx a acabar temes o a vegades tinc alguna reunió a Barcelona…Aquest esquema és, més o menys, el de cada setmana.

Ets un diputat que, en quant a moda, no s’està de res… Creus que un diputat ha d’anar a la moda i cuidar la seva imatge?

No ho sé, jo sóc fill de botiguers i, per tant, m’agrada la roba i m’agrada anar vestit d’una manera moderna, per dir-ho d’alguna manera. Cadascú va com vol, en el meu cas és més una qüestió d’àmbit personal que no pas per donar imatge. Dins dels límits que tinc em sento més bé.

Però reconeixeràs que dels diputats que hi ha ets dels que van vestits més moderns…

Sí, és cert que la majoria de gent vesteix de manera molt avorrida i molt convencional i, per tant, m’agrada anar amb una miqueta més de fantasia.

Com a bon convergent vas començar la teva trajectòria política a les que podríem anomenar les joventuts del partit, la JNC. Quin és el teu millor record?

El millor record segurament és l’homenatge que em van fer en el congrés quan vaig plegar de secretari general. Tens la sensació que has fet la feina i que hi ha gent que t’aprecia i t’estima.

Veus imprescindible passar per aquesta etapa per arribar lluny dins del partit?

Crec que d’entrada la gent que milita a la JNC no ha de creure’s que la JNC és un pas per poder fer carrera política, sinó que ha d’estar molt clar que és un lloc on s’han d’aprendre coses.

Per tant un lloc a la JNC no t’assegura acabar sent polític…

No, dependrà de moltes circumstàncies que acabis fent política o no. No és bo obsessionar-se amb voler fer una carrera política. Si la gent de la JNC està pensant massa a fer una carrera política no està fent el que ha de fer, que és aprendre i representar la veu dels joves dins del partit. Si la JNC només serveix perquè la gent promocioni, té un interès molt relatiu.

Tens plans de futur? Alguna cosa en ment?

De projectes de futur en tinc molts, el que fa falta és el temps per fer-los. Tot i això, en l’any que estem tinc molta feina de l’activitat parlamentària i de partit amb les eleccions el mes de novembre. Per tant, de moment els plans a mig-curt termini els tinc situats en aquest escenari.

I més enllà?

Bé, tinc algunes idees que encara hem de veure si es van concretant però encara és un pèl prematur.

I mai se t’ha passat pel cap presentar-te a alcalde de Vilanova?

Lògicament, jo he estat regidor de Vilanova, però és molt incompatible el que estic fent ara a Madrid amb dedicar-me a la política municipal. Ara per ara no forma part de les meves inquietuds.

De diputat a alcalde…Seria una mica com fer un pas endarrere?

No, no, seria fer un pas diferent.

Eleccions autonòmiques el 2010. Com ho veus?

El país necessita un canvi i cada vegada es percep millor que el canvi que necessita passa pel fet que en Mas sigui president. Si fem les coses que hem de fer això es produirà de manera bastant clara i contundent.

Aleshores,  creus que s’acaba definitivament el tripartit?

Sí, sí, els votants del tripartit que hi van dipositar esperances avui s’han vist defraudats. Entre allò que es va dir i allò que han acabat fent hi ha molta diferència. Ara el més rellevant és que PSC, ERC i ICV no sumin la majoria. Si no la sumen, el canvi serà possible. Crec que estem en condicions que no sumin i que Convergència sí que ho faci i poder governar amb molta tranquil·litat, dialogant amb tothom però amb un govern que no tingui els embolics que ha tingut el tripartit durant aquests anys.

Creus que la nova imatge del partit us ajudarà?

Sí, és una imatge positiva que intenta transmetre aquesta il·lusió pel canvi.

Un dels videoclips de la nova imatge de CiU recorda a la pel·lícula Braveheart. Hi apareixen força estelades. No és potser massa independentista per al caràcter de CiU?

No ho sé…Ahir mateix el vaig veure al cinema i el que em va agradar és que la gent no va xiular i uns pocs van aplaudir. Almenys no hi ha rebuig! Independentista? Veurem què passa…

En Cesk Freixas, procedent de Sant Pere de Riudebitlles, és un cantautor compromès amb la seva llengua i amb el seu país, Catalunya. Quedem amb ell en una tranquil·la teteria del Poble Sec. L’ambient que crea la música àrab del local propicia una interessant conversa amb un jove de 25 anys d’idees clares que, amb els seus acords, ha sabut reinventar la cançó protesta. L’immediat èxit del seu últim disc, “La mà dels qui t’esperen”, és la prova de la seva consolidació en l’escena musical catalana.

Com han incidit en la teva carrera i en la teva promoció les web 2.0 i les xarxes socials?

Sense Internet i sense les xarxes socials hagués estat impossible poder arribar on som ara i treure un tercer disc. Avui en dia Internet és essencial per entendre el món.

Què ha suposat, doncs, Internet per al grup?

Internet ha estat una eina imprescindible per poder tirar endavant perquè ens ha portat a conèixer molta gent, hem pogut viatjar a molts llocs, tenir un contacte més directe amb les persones que ens segueixen…

Algun altre ús del Word Wide Web?

També utilitzem Internet per fer publicitat, promoció i per donar-nos a conèixer. Internet hi ha estat des del primer moment: mai hem tingut el suport de grans discogràfiques ni de grans empreses de management ni dels mitjans de comunicació. Internet ha estat tot això que mai hem tingut.

A qui escriuries un tweet?

N’enviaria un a en Pau Alabajos, un cantautor valencià, perquè som molt amics i hem anat descobrint tot aquest món junts. Quan ell va descobrir el Facebook em va dir: “t’has de fer un Facebook!”. De fet, maleeixo el dia en què m’ho va dir.

Què li escriuries en el tweet?

Em sembla que ell no té Twitter, però li enviaria un tweet per dir-li que es creés un compte. Llavors tindria encara més feina de la que ja té.

És inevitable parlar del teu nou disc. Com el descriuries?

És el nostre tercer disc. Tant musicalment com literàriament, intenta ser un disc més coherent amb la nostra manera de treballar i d’entendre el món. El significat del disc gira al voltant de dos conceptes: la importància de la presa de consciència individual i també la col·lectiva.

Cesk Freixas, l'agost passat a Figueres. El PP i Ciutadans de la localitat van demanar la prohibició d'aquest concert.

Per què l’àlbum porta per títol La mà dels qui t’esperen? Què significa?

El títol juga una mica amb aquests dos conceptes: “la mà” com a subjecte individual i “els qui t’esperen” com a subjecte més col·lectiu. Bàsicament perquè és a través de la presa de consciència d’una persona quan es pot arribar a una situació de presa de consciència general. És important que un individu entri dins un col·lectiu, per tenir més força i per poder aconseguir més coses.

En què es diferencia aquest CD dels anteriors?

El primer disc, Set voltes rebel, era un disc que parlava de coses sense una línia filosòfica massa estructurada. En El camí cap a nosaltres, el segon disc, ja vam voler reivindicar aquest “nosaltres”, que seria la força col·lectiva. I en aquest tercer disc hem volgut remarcar encara més la importància que, per fer aquest pas cap a “nosaltres”, és molt important que la persona per si mateixa arribi a la conclusió que ha d’ajuntar-se amb més gent.

Quina és la cançó que millor defineix el nou CD i tots aquests conceptes que has remarcat?

Cada cançó d’aquest disc parla de coses més concretes, de coses amb què la gent es pugui sentir més identificada, però no hi ha cap tema que compleixi més bé filosòficament l’essència del disc. Tots els temes parlen de diferents aspectes de la vida personal, la vida política, la vida social dels qui viuen en aquest país. Totes les cançons intenten posar sobre la taula aquest debat de la presa de consciència col·lectiva.

Què t’ha dut a prendre la decisió de penjar íntegrament el teu últim CD a Internet?

El disc el vam penjar amb els companys de compartim.cat, una web que permet donar a conèixer la música d’un autor de manera gratuïta per Internet. Ho vam fer perquè creiem que és la millor manera d’arribar a la gent.

Tal com has dit, tothom que es descarregui el teu CD per Internet ho farà de forma gratuïta. On està el negoci?

No creiem en la comercialització de la música perquè, tal com està el mercat musical avui en dia, els diners se’ls emporten uns altres i no els autors. Internet democratitza més tota opció musical i cultural.

Sembla que l’SGAE no estaria del tot d’acord en això.

Nosaltres sempre hem apostat per Internet malgrat ser socis de l’SGAE. Per a mi és una gran incoherència però malgrat que el disc estigui registrat a l’SGAE, crec que és legítim poder penjar les cançons a la xarxa perquè la gent les pugui descarregar.

Què has de dir als que creuen que els cantautors “no estan de moda”, i molt menys la cançó protesta?

Primer els diria que busquin informació sobre la cançó protesta cantada en català que es feia fa 10 anys i la que es fa ara mateix. Possiblement se n’adonarien que ara hi ha moltes més propostes de cançó d’autor i de protesta que fa 10 anys, i que a més són propostes joves.

Joves i amb futur.

Això vol dir que a una generació jove, que ha nascut als anys 80, li interessa la cançó d’autor. El públic que segueix aquesta nova escena de cançó d’autor, a més, també és un públic jove. Per tant, hi ha oferta i hi ha demanda: en termes capitalistes és una cosa que fins i tot pot arribar a funcionar.

El que sí que no hauria d’estar de moda és que alguns partits polítics vulguin prohibir els teus concerts, tal com va fer el PP i Ciutadans l’any passat a Figueres.

Sí, això no hauria d’estar pas de moda. Però com que estan de moda les democràcies hipòcrites i les democràcies basades en sistemes que únicament estan promovent desigualtats i creant separació entre les persones, mentre no canviem aquest sistema de gestionar la política i la societat, això no canviarà.

Freixas va denunciar el boicot i va actuar acompanyat de Víctor Nin, oferint un concert en format duet.

Així doncs, és normal que passin aquestes coses?

És normal tenint en compte que la democràcia espanyola té una quota de democràcia molt baixa. Realment hi ha molt poc de democràtic a l’estat espanyol. La Constitució mateix està basada en un text franquista i en molts moments hi ha tantes retallades en aquesta democràcia que sembla que estiguem anant enrere en comptes d’anar endavant.

Quines característiques ha de tenir una cançó per ser considerada de protesta?

Primer, que sigui descriptiva de la realitat que ens envolta i segon, que tingui una voluntat d’intentar fer reflexionar les persones que escoltin aquesta cançó. La protesta pot ser més o menys explícita, però és quan estàs posant damunt la taula un problema que a tu et preocupa i que creus que pot preocupar a més gent quan la protesta en si pren realment importància. Aleshores aquesta protesta es converteix en una via d’expressió i de comunicació, un canal de transmissió d’idees. Per a mi, una cançó de protesta és un diàleg.

La cançó d’autor i de protesta ha d’estar forçosament renyida amb la popularitat?

No. Anni DiFranco, per exemple, és una cantautora americana que fa cançó de protesta. Ella és lesbiana i fa moltes cançons en contra d’aquesta suposada manera d’entendre la sexualitat, que només pot ser homes amb dones. També fa cançó de protesta en contra del govern d’Estats Units. És una cantautora que ven milions de còpies i que, realment, és molt popular.

Algun altre exemple?

En Víctor Jara a la seva època o en Silvio Rodríguez, que omple espais sencers vagi on vagi. Per tant, crec que la cançó protesta no està renyida amb la popularitat, tot el contrari: quan a la gent li planteges problemes i s’hi sent identificada és quan se n’adonen que les cançons dels 40 principals són les que estan fora de lloc.

Quin paper hi juga la poesia en totes les teves creacions?

En Miquel Martí i Pol té un vers molt encertat que diu “quan la poesia s’allunyi de la música, deixarà de ser poesia”.

I tenia raó?

La veritat és que això de la poesia surt una mica espontàniament. En la cançó d’autor la lletra té molta importància perquè es vol fer pensar a la gent. No sé si el que escric és poesia o no, però sí que ho faig amb la voluntat d’introduir una retòrica i una estètica més poètica a les cançons i a les lletres. Surt sol: quan escrius una cançó és com si escrivissis una poesia, va lligat al gènere.

El 2008, i per votació popular, vas rebre el premi Enderrock al millor artista de cançó d’autor. El fet que ho decideixi el públic és significatiu?

Sí, tot i que els premis Enderrock ja són premis simbòlics que es donen a la música feta en català. El fet que s’atorguin per votació popular hi dóna més valor perquè és la gent qui et vota. De fet és un procés més democràtic que no pas si és un jurat qui assenyala qui ha estat el millor d’aquell any.

És un gran reconeixement a nivell català.

Rebre un premi com aquest fa molta il·lusió, però sempre hem volgut tocar de peus a terra. La nit d’entrega dels premis Enderrock va ser una de les nits més boniques a nivell professional, però el vertader premi és poder tenir concerts i poder cantar les cançons cada setmana a llocs diferents. El premi més bonic que hem tingut és quan la gent et ve a veure i canta les cançons.

“La princesa de la revolta”, cançó inclosa en el teu primer disc, s’ha convertit en tot un himne. T’ha arribat aquesta percepció?

Aquesta és la cançó que més hem cantat als concerts i amb diferència. En realitat és una cançó que vaig fer per a la meva neboda, la Marina, que ara ja té 8 anys, quan era molt petita i li fèiem la broma que era la princesa de la revolta. Finalment, la cançó va anar derivant cap a una altra història. És molt curiós veure que la gent li dóna les seves lectures, és molt bonic.

Segons tu, qui és un dels grans de la música? Per què?

Ovidi Montllor, perquè potser va ser la primera persona que va deixar clar que treballar la cultura també és fer una bona feina, i també perquè m’hauria agradat molt conèixer-lo. Pel que jo sé, va ser una persona molt conseqüent i molt coherent amb les seves idees polítiques. Va plantar cara al règim feixista i quan va ser perseguit no va marxar a l’exili, sinó que es va quedar al País Valencià i va plantar cara al feixisme des d’aquí. Per a mi és un referent en quant a coherència política i cultural. És un referent que va més enllà del que és la música.

Has versionat cançons d’ell i també d’altres cantautors com Raimon. A quin altre cantautor t’agradaria versionar? Quin et queda pendent?

Ara mateix penso amb un cantautor de Mallorca que es diu Guillem d’Efak, que va viure una situació semblant a la de l’Ovidi. També m’agradaria fer una adaptació d’Alejandro Filio, que és un cantautor de Mèxic, o versionar en Jorge Drexter en català.

A part dels lligams musicals que t’uneixen a “Els altres bandais”, el teu grup, quina relació manteniu? Què has après d’ells?

Per damunt de tot som amics, i aquesta és una gran sort: poder tenir un projecte musical amb una base d’amistat enforteix moltíssim el nostre projecte. A vegades, barrejar feina i amistat és una mica complicat, però en aquest cas estem contents perquè tot és molt transparent i mai hem tingut problemes. És un enriquiment constant.

Tria: tocar sol, en format duet o amb tots els bandais?

Depèn. En espais reduïts ens agrada mostrar-nos molt propers i fem servir el format duet, que és més íntim i més directe. Però en canvi, en llocs més grans o en esdeveniments més transcendentals, com ara la presentació d’un disc, ens agrada fer-ho amb tota la banda perquè les cançons queden més vestides i això dóna peu a poder-nos ficar en més festivals.

Un cop, un cantant va dir que una bona cançó s’havia de poder defensar només amb la veu i una guitarra. Hi estaries d’acord?

Sí, perquè en el fons una bona cançó implica una bona lletra, una bona melodia i uns bons acords. I això fins i tot amb una sola guitarra s’ha de poder fer. I si una cançó aconsegueix transmetre un determinat sentiment ho has de poder fer tant amb molts com amb pocs instruments.

Des que vas començar han estat 6 anys de lluites i cançons. Amb una maqueta editada, tres treballs discogràfics i un recull de versions d’altres cantautors a l’esquena, amb què et quedaries de tot plegat?

Em quedaria amb l’últim disc perquè crec que és el més coherent que hem fet amb tots els sentits i amb el qual m’he pogut mostrar d’una manera més propera, més sincera i més personal.

Què tens a dir sobre la llei del cinema en català?

Crec que és una llei encertada. En part, és necessària per no quedar-nos enrere en temes de cultura, però sense una estructura d’estat aquest tipus de lleis són com pedaços.

Per tant, creus que arribarà a bon port?

Si no tenim un estat que recolzi la nostra llengua i la nostra cultura, ja es poden anar fent lleis, que no anirem endavant en temes lingüístics del català. S’ha de tenir en compte que el català és una llengua minoritzada dins l’estat espanyol i que no gaudeix d’una posició superior a la del castellà.

Segons tu, què és millor, el cinema en castellà, català o en versió original subtitulada?

Tots hauríem de ser partidaris de veure les pel·lícules en versió original i amb subtítols en la llengua que correspongui: en català si estem a Catalunya i en senegalès si fóssim al Senegal. Perquè el cinema, per gaudir-lo en la seva màxima esplendor, s’ha de veure amb la versió en què s’ha gravat.

Opinaries que les consultes populars per la independència també són encertades?

Sí. És una iniciativa molt interessant perquè s’ha aconseguit fer entendre que treballant des de la societat civil organitzada i deixant de banda els partits polítics i els seus interessos, és quan realment s’aconsegueix mobilitzar molta gent per un tema en concret. Crec que s’ha de valorar prou positivament.

Han passat 6 anys des que vas començar, com et veus d’aquí uns altres 6 anys?

Sincerament, no em veig. Sempre he volgut pensar en el present i no fer gaires previsions de futur perquè quan ho fas sempre acaben fallant. La gràcia està en què si ara estem contents i còmodes amb el nostre projecte volem gaudir-ho al màxim.

Carpe diem.

Evidentment, m’agradaria treure tres discos més i suposo que si ens hi fiquem ho podrem fer. L’única cosa que ara tinc ganes de fer és seguir treballant i seguir donant molta importància als directes. D’aquí un any ja ho veurem, i d’aquí sis… també.

Si us voleu descarregar gratuïtament l’últim disc d’en Cesk Freixas, La mà dels qui t’esperen, cliqueu aquí

Gràcies, Cesk, per lluitar amb les paraules. Ha estat un plaer!

La coordinadora del voluntariat d’AFANOC , l’Associació de Famílies de Nens Oncològics de Catalunya, fa un repàs de la seva vida i ens explica en què consisteix la seva feina.

Avui ens hem acostat fins a l’hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona per parlar una estona amb l’Anna. Des de fa 7 anys és coordinadora de l’àrea de voluntariat d’AFANOC. Després de parlar amb ella, hem constatat que darrera d’aquest càrrec de coordinadora s’hi amaga una dona vital, optimista i amb moltes ganes d’ajudar els més menuts. Amb aquesta entrevista la descobrirem.

Anna, què escriuries en un tweet?

Uf, això de les noves tecnologies no ho domino gaire, jo! Però si hagués de dir alguna cosa a la humanitat en una sola línia seria això: “El món està ple de bona gent i per comprovar-ho només t’has d’apuntar a una ONG”.

Què són aquests dibuixos que hi ha a tota la planta infantil?

Són els “Xuclis” (de xuclar els mal rotllos!), uns dibuixos creats per la Roser Capdevila, la creadora de “Les tres bessones”, que decoren la planta infantil per fer-la més acollidora. De fet, la nova casa d’acollida que s’està construint es dirà “La casa dels Xuclis”.

Una família de "Xuclis" de la planta infantil

I què és aquesta casa d’acollida?

Mira, els dos hospitals de referència per a tothom en quant a càncer infantil són Sant Joan de Déu i la Vall d’Hebron, i això fa que moltes famílies d’altres indrets de Catalunya o d’altres comunitats autònomes vinguin aquí. Aquestes famílies, evidentment, tenen coberta la sanitat, però no un lloc on viure. És per això que nosaltres tenim un pis per acollir-les. També hi ha altres pisos que són d’altres associacions, així com una altra casa d’acollida, la casa  Ronald McDonald… però no n’hi ha prou.

I què suposarà aquesta nova casa?

És molt important per a les famílies que no viuen aquí, perquè han d’anar i tornar de l’hospital a casa i amb el centre d’acollida ho tindran tot molt més a mà. A més, volem dur a terme diversos projectes, com per exemple cursos de ioga per als pares mentre els voluntaris cuiden dels seus fills. En definitiva, tindrem moltes altres eines i recursos un cop estigui construïda, que jo espero que sigui d’aquí a un any!

Explica’ns què és l’AFANOC, Anna.

AFANOC és l’Associació de Famílies de Nens Oncològics de Catalunya i fa 21 anys que està en funcionament. El van crear pares i mares amb fills malalts de càncer, perquè els nens passaven llargues estades a l’hospital i es feia interminable. Els nens i els pares acabaven desmotivats i van veure que necessitaven crear una associació que contemplés aquestes mancances.

I com ho van fer?

Doncs van legalitzar l’associació, van constituir els estatuts, i una de les primeres coses que van fer va ser crear el voluntariat. El voluntariat és importantíssim perquè, per exemple, si una família ve d’un poble de Sòria, només vindrà la mare amb el nen, i necessita gent que l’ajudi i estigui amb el seu fill quan ella no hi pot ser, entre d’altres coses.

I els pares confien en aquests voluntaris?

Els pares saben que van tots identificats, que tots tenen una formació molt específica i que són persones responsables que cuidaran bé dels seus fills. S’ha de tenir en compte que els voluntaris no pregunten ni donen consells, han de conèixer molt bé els límits als quals poden arribar, no poden saber el diagnòstic ni el pronòstic del nen… i aquesta és la meva tasca principal.

Explica’ns aquesta formació i selecció dels voluntaris.

Primer de tot, han de fer un curs de formació que consisteix en diverses xerrades. La primera xerrada la dono jo per explicar què ha de fer un voluntari en un ambient hospitalari o domiciliari. Per tant, les xerrades serveixen sobretot per ajustar les expectatives que s’ha fet la persona… a la realitat. S’ha de tenir en compte que el càncer infantil és força desconegut i que també existeix la confusió que porta a pensar que un hospital públic és com un orfenat, que podran jugar amb els nens quan vulguin… i se’ls ha d’explicar bé que això no és així i que potser quan vinguin hauran d’arreglar joguines, per exemple.

Sala de jocs

Es fan més xerrades?

Sí, la segona xerrada la fa la psicòloga i els explica què és el que passa quan es dóna el diagnòstic a un pacient, com afecta les famílies, etc. i després hi ha una tercera xerrada amb la treballadora social, que els explica quins són els recursos que té l’AFANOC. Un cop fet això, ve una part molt important: la de les entrevistes personals amb els aspirants a voluntaris.

En què consisteixen aquestes entrevistes?

Són entrevistes personals que faig jo per conèixer-los millor, per veure quina disponibilitat tenen, etc. Són també molt importants per veure quina relació han tingut els voluntaris amb el càncer i si és o no molt recent.

I això què determina?

Doncs, bàsicament, si la persona encara està fent el dol per algú proper que ha tingut càncer, li aconsello que s’esperi una mica abans de començar. Aquestes persones necessiten demostrar-se que allò ja està tancat, i jo el que menys necessito és més problemes. Necessito gent que sàpiga posar distància, que tingui una vida personal, que sigui solidària, però que no ho faci per demostrar res a ningú ni a si mateix. L’objectiu principal, al cap i a la fi, és el de millorar la qualitat de vida dels nens amb càncer i, per extensió, la de les famílies.

Heu tingut problemes amb algun voluntari?

Sempre hi ha alguna sorpresa, per això faig jo personalment les entrevistes. A vegades passa que algun voluntari s’involucra més del compte. Tenen prohibit donar els seus telèfons o mails a les famílies, i si ho fan, no és positiu perquè llavors el nen pot acabar demanant molt més… i si després li dius que no, la frustració encara pot ser més gran que al principi. A més, la privacitat de dades amb el menor és molt estricta. Per tant, la feina de l’entrevista és comprovar si aquella persona està entenent el missatge d’AFANOC o no. Amb els anys he anat aprenent a descodificar el llenguatge no verbal de les persones, i sé quan dir que no. Això sí, sempre dono una resposta.

Quants voluntaris teniu? Us en falten? Us en sobren?

Tenim llista d’espera! Ara mateix n’hi ha uns 100 en actiu: els que vénen a l’hospital, els que van a domicilis, els que participen en actes puntuals com el de “Posa’t la gorra”, etc.

Els nens els accepten bé?

Habitualment sí. Com amb tot, hi ha preferències. És evident que un adolescent es relacionarà millor amb una persona de 25 anys que no pas amb una persona de 60.

Quantes hores “treballen” els voluntaris?

Fan unes 3 o 4 hores setmanals, i normalment vénen només 1 cop a la setmana a l’hospital, per tal d’evitar tot això que he explicat dels límits.

Quants nens hi ha a l’hospital? Quin percentatge supera el càncer?

Aquí hi tenim 32 nens, el doble que a Sant Joan de Déu. De fet, hi ha uns 300 casos de càncer a l’any a Catalunya, i entre 900 i 1000 a l’Estat. I quasi tots passen per aquí. Pel que fa al percentatge, actualment entre un 70 i un 75% dels nens sobreviuen al càncer. Normalment solen ser leucèmies més que tumors sòlids.

Abans has dit que els voluntaris han de saber mantenir la distància. Tu com ho fas, si estàs cada dia amb els nens?

Jo ara fa 7 anys que treballo aquí i he fet molts cursets que m’han servit per saber reconèixer els sentiments propis. Encara que pugui semblar mentida, passo estones molt divertides… ara, com es viu la mort d’un nen? Doncs malament. És impactant i fa molt mal. I, ara que l’edat em permet ser sincera, és clar que t’estimes tots els nens i els cuides igual, però no és d’estranyar que n’hi hagi alguns que, si no superen el càncer, el dolor és una mica més fort. La veritat és que m’he acostumat a tenir una ambició africana, com la d’aquestes dones que tenen molts fills i se’ls moren alguns, però elles tiren endavant amb els que tenen. És pura supervivència. Jo intento concentrar-me amb les necessitats que tenen els nens i les seves famílies. I s’ha de tenir sempre en ment que càncer no és sinònim de mort.

Però tu saps el diagnòstic dels nens?

No, jo no sé ni el diagnòstic ni el pronòstic. Hem de tenir en compte que l’AFANOC és una associació externa a l’hospital amb un conveni de col·laboració. En què milloraria si jo sabés el pronòstic? Només faria que els tractés amb més compassió, i això no és el que necessiten.

Com es finança l’AFANOC?

Amb socis… i amb subvencions. És lògic que ens financem amb subvencions, perquè el tercer sector (el de les ONGs, entitats socials, etc.) és molt important a Catalunya: som un país de molta tradició solidària. L’Administració coneix els recursos de les entitats i ha de finançar els nostres projectes perquè no pot arribar on arribem nosaltres.

Quines són les vostres reivindicacions? Què es podria millorar?

Principalment, dues coses. Haurien de donar una prestació econòmica als nens des del primer moment del diagnòstic, perquè els pares han de deixar de treballar (normalment és la mare). Juntament amb això, doncs, haurien de donar la baixa als pares immediatament. Si es fessin aquestes dues coses, tot milloraria molt, perquè no pot estar només a mans de la bona voluntat de la gent, ha d’estar regulat per llei.

D’acord… parlem ara de l’Anna com a persona, no com a coordinadora d’AFANOC. Defineix-te en poques paraules, Anna.

Em dic Anna García. Tinc 59 anys. Estic casada i tinc un fill i una filla. També tinc una néta i estic esperant un nét. Em definiria com una persona agnòstica, entusiasta i convençuda que amb l’esforç es pot aconseguir qualsevol cosa.

L'Anna a la sala de jocs

Veig que ets una persona molt optimista…

Jo sempre dic que som un país adolescent, que sempre donem la culpa als altres i som molt pessimistes. Però els canvis depenen de nosaltres. I, malgrat tot, tenim un país afortunat: ensenyament públic, sanitat que arriba a tothom, un clima meravellós, una ciutat fantàstica com és Barcelona… no sé per què la gent té aquesta mania de queixar-se tant!

I tu com hi vas arribar fins aquí?

A vegades penso que la vida s’encarrega de portar-me. Jo sóc educadora infantil i el món dels nens i de les ONGs sempre m’ha fascinat. He treballat en escoles bressol, vaig ser gerent de l’AFAPAC (la Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes de Catalunya) i ara sóc aquí, i estic molt contenta.

Moltes Gràcies Anna, ens n’anem d’aquí amb molta força i vitalitat.

Ha estat un plaer, torneu quan volgueu!

Ha estat un plaer

Jordi Plana, amb el trofeu de Microsoft al millor partner del 2009 al fons

Si et diem “Twitter”…
Nosaltres treballem amb Twitter, fem aplicacions per fer el seguiment dels tweets i què opina la gent de diferents temàtiques. Coneixem molt bé el Twitter, però jo no en tinc, simplement perquè a nivell personal no m’interessa.

En el cas que en tinguessis potser series més de Direct Message que de reply?
Sí, de fet ho faig amb sms. N’envio molts.

Quina visió tens del 2.0?
Tinc una visió una mica particular, una mica conservadora. És extremadament perillós el 2.0. Hi ha molta gent que ha perdut la feina o que no n’ha aconseguit pel 2.0. A mi m’agrada tenir controlada la informació que emeto. No tinc cap necessitat de tenir followers, de comunicar… No és la meva feina. Això sí, per al periodista és imprescindible.

Què és Spenta Consulting?
Som una consultora tecnològica. Ens dediquem a fer software i a adapatar sofware de Microsoft a les determinades necessitats dels clients. Posem la paraula “consulting” darrere d’Spenta perquè ens sembla que és una manera d’argumentar que aportem valor a la cadena de valors. Ha arribat un moment en què la professió d’informàtic o de programador de software s’ha prostituït, s’ha degradat i la gent ja no vol ser informàtic. Si nosaltres ens hem de guanyar la vida hem de tenir unes tarifes “arregladetes” , i abans es pensava que per tenir unes tarifes “arregladetes” havies de fer consultoria. I en fem, perquè li diem al client quin tipus de software necessita. Primer fem consultoria, i després li fem el programa. Desenvolupem software, l’adaptem a les necessitats concretes dels nostres clients i, sobretot, fem software de l’estil d’eines col•laboratives, gestió documental…

En quin sector treballeu?
Ara principalment en el sector públic, tota la part de govern electrònic i de gestió d’expedients. Nosaltres el que fem són eines perquè els tràmits burocràtics no s’eternitzin, perquè tot això sigui automàtic. Hem treballat a Madrid, al País Basc, a Galícia, a Estocolom, a Anglaterra…

Teniu més feina fora de Catalunya que a casa, doncs?
Saps allò que a vegades et valoren més a fora que a casa? Doncs això ens passa. Aquí per contractar amb l’administració pública funciona mitjançant un procés de concursos públics. A Catalunya van fer un procés d’homologació de manera que seleccionen un nombre determinat d’empreses que seran les que puguin ofertar. Nosaltres vam quedar fora d’aquest procés perquè en el moment en què el vam fer erem una empresa massa petita. No ens vam poder homologar i aquí a Catalunya no podem treballar. A canvi ens donen projectes a tot arreu!

Com vas començar? Com t’hi vas ficar en aquest món?
Devia tenir 21 anys i estudiava Enginyeria i treballava, en un altre sector, el de la construcció, que no m’agradava. Em guanyava la vida relativament bé, però no m’agradava el que estava fent i vaig decidir parar.

I el següent pas quin va ser?
Em va començar a sonar això d’Internet. Un amic meu que va anar a Nova York em va dir que havia vist això d’Internet i que era l’òstia. Vaig començar a investigar sobre el tema. La primera cosa que vaig fer va ser comprar-me un mòdem, un mòdem que…buf! era més lent que “el caballo del malo”! Vaig baixar-me un tutorial en anglès de programació per Internet… Aleshores em va sortir una oportunitat de venir a treballar a Barcelona de becari.

I vas deixar Girona…
Sí, vaig agafar la feina. Cobrava 42.000 pessetes al mes i només de tren i metro em costava 45.000! O sigui que perdia diners…però m’omplia molt la feina i estava aprenent una cosa que m’agradava molt. Era un ofici nou i la sensació que tenia era que estava al principi d’una revolució. Semblava que estava a punt de passar alguna cosa.

Però aquesta feina només va ser el principi…
Sí, vaig anar canviant de feina, fins que un dia em vaig trobar que era director tècnic d’una consultora sueca, una empresa bastant gran, però va arribar un moment que l’empresa volia anar per un camí i jo per un altre…i vaig plegar. Això ho he fet sempre: si no m’agrada, plego. Com que no m’agradava com ho feien les altres empreses vaig decidir fer de freelance i hi vaig estar dos o tres anys, amb algun amic que m’ajudava. Va arribar un dia en què vam començar a tenir més feina, vam començar a contractar gent i quan em vaig adonar ja erem cinc i vaig pensar “això ja sembla una empresa”. Vam tenir un despatx a Girona, després a Barcelona, i ara fa dos anys i mig que estem aquí. Oficialment, l’empresa té 6 anys.

Què és el Share point?
És un producte de Microsoft que serveix per fer portals, intranets, sistemes de gestió documental… és un lloc on tu emmagatzemes els documents. És una eina que et permet gestionar l’històric de versions i, a més, pots posar-hi comentaris.

I l’heu creat vosaltres?
No, és de Microsoft, però és un producte que té moltes funcionalitats. Et permet configurar un document d’oferta de manera que si el preu és més de X jo haig d’acceptar-ho, i si és menys de X, s’envia directament al client. Però clar, algú ha de dir-li quin és el document d’oferta, qui ho ha de provar, etc. I això és el que nosaltres fem. També serveix per fer portals, per exemple. El portal turístic d’Andorra l’hem fet nosaltres, està en molts idiomes.

Què et sembla ser escollit per Microsoft com el millor partner del món l’any 2009?
Home, fantàstic! Per nosaltres és un gran honor, imagina’t! Quan ho vam enviar per allò de “a veure què passa” ni se’ns va passar pel cap que ens poguessin triar a nosaltres.

I com funciona tot el procés?
La manera com funciona el món Microsoft és la següent: Microsoft ven els seus productes a través d’una xarxa de partners, que al final són distribuïdors. Per tant, Microsoft no va directament a un client a vendre-li una llicència de Windows, sinó que és Mediamarket, per exemple, qui ven la llicència al client quan aquest compra un portàtil HP. Llavors, a tot el món, Microsoft té uns 600.000 partners i té oficines a cada país. Des de Microsoft Espanya es presenten unes 15 o 20 empreses que han fet coses interessants durant l’any; és a dir, les que han aplicat millor la seva tecnologia, o les que han innovat més. Ens van trucar i ens van dir si ens interessava participar al concurs de partners de Microsoft; i clar, si és gratis doncs sí, oi? I res, ens van demanar la documentació i un bon dia em van trucar dels Estats Units i em van dir que ens havien donat el premi. Clar, et quedes una mica “acollonit” perquè només en tota Espanya ja hi ha uns 12000 partners, imagina’t a la resta del món!

O sigui, ets el millor de 600.000!
Sí, però només en sector públic… i en un any concret, és clar.

Ets un home modest…
Tot i així, per nosaltres, que no deixem de ser una empresa catalana molt petita, té molt mèrit. A més a més, trenca molts esquemes: el fet que l’empresa d’un jove que ve d’un poble de Girona sigui escollit el millor del món vol dir que no ser americans no significa que siguem estúpids.

I què significa, doncs?
Vol dir que, tot i no ser americans, podem competir amb tothom i també vol dir que si sabéssim una mica d’anglès, podríem arribar a competir més globalment.

Així reivindiques que…
Que aquí es té la sensació que els americans ho fan tot bé. Però no és cert, perquè també n’hi ha que són estúpids. Igual que els catalans. I tot i així, es té la sensació que a fora de Catalunya tot es fa millor: aquí també sabem fer les coses ben fetes! Simplement és qüestió de tenir més confiança en les nostres capacitats i ser més valents.

Per tant, què significa aquest premi per vosaltres?
Simbolitza la realitat: que som capaços de fer coses interessants.

I a part del reconeixement… el premi!
Doncs no, diners no! Res: ni un duro. Hi ha una petita tonteria: un trofeu.

Vaja…
Però en realitat és un reconeixement que per si mateix ja suposa diners ja que els clients saben que jo sóc el millor del món aquest any i això farà que m’escullin a mi abans que a un altre. Per tant, en el fons ha suposat un impacte econòmic, tot i que ja m’hagués agradat un taló d’un milió de dòlars!

Com us van donar el premi?
Vam anar a la cerimònia d’entrega, a Nova Orleans, on hi havia 9000 persones. Quan et fan pujar dalt de l’escenari amb el vicepresident de Microsoft i 9000 persones al davant… impressiona.

Hi era, Bill Gates?
Bill Gates està retirat. Es va retirar l’1 de juliol del 2008. Sí que hi era Steve Ballmer, que és qui mana avui i qui va fundar la companyia amb Bill Gates, i vam anar a dinar amb ell.

Déu n’hi do!
De fet, jo sí que l’he vist el Bill Gates. Va ser en un sopar de gala a l’òpera de Berlín i ell estava assegut a la taula del costat, amb Angela Merkel. Quan vaig intentar aixecar-me per anar a saludar-lo, van aparèixer dos guardaespatlles de 2 metres d’alt i em va ser impossible.

Quina por…
Diguem que és molt poc accessible. Clar, tothom vol una foto amb Bill Gates.

Tornant al tema de la informàtica. Segons tu: software comercial o software lliure?
D’entrada tinc un punt de vista una mica imparcial. Crec que hi ha una tecnologia per cada casuística, és a dir, que a un client li convindrà més un software lliure, i a un altre li convindrà més un software comercial.

No t’has mullat gaire…
Hi ha un discurs per defensar un software lliure i un discurs per defensar un software comercial. El problema és que a les nostres institucions i administracions públiques i universitats s’ha caigut en un discurs demagògic populista a favor del software lliure, a favor de la comunitat i en contra del capitalisme i dels americans. Això, al final, és demagògia pura i dura. I de la mateixa manera que el software lliure també té raó de ser i es justifica en determinades circumstàncies, el que no s’hi val és dir: “el software lliure és gratis i a més a més Bill Gates ja té molts diners”. Això no val. Les coses s’han d’argumentar.

Quins són els avantatges del software comercial?
L’avantatge principal del software comercial és que hi ha un fabricant al darrere. Per exemple, si a Spenta Consulting mai li passa alguna cosa, Microsoft seguirà estant allà. En canvi, amb un software lliure, com saps qui hi ha darrere? Les empreses necessiten una garantia de continuïtat i de suport.

Pel que fa al futur, quins plans tens?
Internacionalitzar l’empresa. Un dels reptes d’aquest any és obrir una oficina a Londres, i crec que l’assolirem. I sobretot intentar treballar cada dia més per a clients estrangers.

Per què aquest entusiasme per sortir fora del país?
Sense voler donar un missatge apocalíptic, jo crec que Catalunya i Espanya se’n van en orris. O treballem fora, o ens morirem de gana: així de fàcil. A més a més, els clients estrangers són més seriosos: aquí els compromisos de pagament no es compleixen.

Em pregunto si deu ser un fet cultural…
A mi em deuen factures del desembre del 2008. Així és difícil tirar endavant una empresa petita com la nostra, i més si intentes autofinançar-te i generes llocs de treball de qualitat.

Això fa falta.
A l’empresa tots són enginyers superiors amb contracte fix, és a dir, dono feina de qualitat a 40 persones. Això aporta valor afegit! És el que necessita el país. Enginyers, investigadors, periodistes… en lloc de més paletes. El món funciona diferent de com funciona Espanya. Funciona relativament bé, a diferència d’aquí.

Ens en sortirem, de la crisi?
Espanya no se’n sortirà pas, és impossible. Nosaltres que hem treballat amb l’ajuntament d’Estocolm, de Brussel•les, de Miami… no hem vist mai res tan ineficient com el funcionament de les coses aquí.

I com es pot solucionar, tot això?
És molt complicat. Ara, a Espanya, hi ha més de 4 milions de persones a l’atur i el govern el que fa és posar més diners en temes socials: mentre ho fa, deixa de posar diners a la universitat o per reactivar l’economia, i això comporta més aturats. És un cercle viciós amb difícil solució.

I a un jove que té un projecte empresarial i que el vol dur a la pràctica què li diries, en un context com aquest?
Que agafi un avió. Jo sóc molt catalanista i crec que bon patriota, però la realitat és que som un país poruc. Els joves tenen por de ser empresaris, prefereixen treballar a la Caixa i tenir un sou fix tota la vida. O bé prefereixen treballar de funcionaris a l’ajuntament amb un horari de 8 a 3. Pensen: “cap problema i cobraré tota la vida”.

Tenim poc esperit emprenedor?
Sí, però a les empreses també els fa por invertir en innovació i trencar esquemes, fer coses diferents. I a l’administració encara més perquè temen perdre vots. Però està demostrat que el model espanyol no funciona, per tant, s’hauria de canviar la manera de funcionar.

Quin seria el consell, doncs?
Jo el consell que li donaria a una persona jove que vol muntar un negoci és que d’entrada muntés la pàgina web en anglès, i que busqués clients internacionals.

Per acabar amb un tema diferent, ara que aquest any hi ha eleccions a Catalunya, què en penses de tot plegat?
És vergonyós. La veritat és que no estic massa content de com està fent les coses el tripartit, però tampoc veig cap alternativa. M’havia agafat les consultes del dia 13 de desembre amb molta il•lusió i resulta que l’endemà de les votacions es barallen tots… Si de catalans ja en som pocs i dèbils, i a sobre no som capaços ni de posar-nos d’acord…

I el Barça com el veus?
Estic molt content tot i que em preocupa una mica que les eleccions a la presidència afectin l’equip.

I el Pep Guardiola?
Jo crec que al Guardiola li haurien de donar la creu de Sant Jordi. Tal com diu l’anunci: “Un equip de futbol va ser el centre del món”, crec que sintetitza molt bé els valors que sempre hem tingut a Catalunya i que han fet que el país tiri endavant. Justament el mateix que ha fet Guardiola: disciplina, treball i sacrifici. No hi ha una altra fórmula. I ja ho veieu: campions d’Europa.

Emma, Alba, Jordi i Empar a les oficines de Spenta Consulting

Converses de tu a tu. Converses de tuit a tuit.