Cesk Freixas: “Internet democratitza més tota opció musical i cultural”

El cantautor penedesenc, que acaba de presentar nou disc a l’Auditori, aposta pels avantatges de la xarxa per fer arribar la seva música de protesta a tots els públics

En Cesk Freixas, procedent de Sant Pere de Riudebitlles, és un cantautor compromès amb la seva llengua i amb el seu país, Catalunya. Quedem amb ell en una tranquil·la teteria del Poble Sec. L’ambient que crea la música àrab del local propicia una interessant conversa amb un jove de 25 anys d’idees clares que, amb els seus acords, ha sabut reinventar la cançó protesta. L’immediat èxit del seu últim disc, “La mà dels qui t’esperen”, és la prova de la seva consolidació en l’escena musical catalana.

Com han incidit en la teva carrera i en la teva promoció les web 2.0 i les xarxes socials?

Sense Internet i sense les xarxes socials hagués estat impossible poder arribar on som ara i treure un tercer disc. Avui en dia Internet és essencial per entendre el món.

Què ha suposat, doncs, Internet per al grup?

Internet ha estat una eina imprescindible per poder tirar endavant perquè ens ha portat a conèixer molta gent, hem pogut viatjar a molts llocs, tenir un contacte més directe amb les persones que ens segueixen…

Algun altre ús del Word Wide Web?

També utilitzem Internet per fer publicitat, promoció i per donar-nos a conèixer. Internet hi ha estat des del primer moment: mai hem tingut el suport de grans discogràfiques ni de grans empreses de management ni dels mitjans de comunicació. Internet ha estat tot això que mai hem tingut.

A qui escriuries un tweet?

N’enviaria un a en Pau Alabajos, un cantautor valencià, perquè som molt amics i hem anat descobrint tot aquest món junts. Quan ell va descobrir el Facebook em va dir: “t’has de fer un Facebook!”. De fet, maleeixo el dia en què m’ho va dir.

Què li escriuries en el tweet?

Em sembla que ell no té Twitter, però li enviaria un tweet per dir-li que es creés un compte. Llavors tindria encara més feina de la que ja té.

És inevitable parlar del teu nou disc. Com el descriuries?

És el nostre tercer disc. Tant musicalment com literàriament, intenta ser un disc més coherent amb la nostra manera de treballar i d’entendre el món. El significat del disc gira al voltant de dos conceptes: la importància de la presa de consciència individual i també la col·lectiva.

Cesk Freixas, l'agost passat a Figueres. El PP i Ciutadans de la localitat van demanar la prohibició d'aquest concert.

Per què l’àlbum porta per títol La mà dels qui t’esperen? Què significa?

El títol juga una mica amb aquests dos conceptes: “la mà” com a subjecte individual i “els qui t’esperen” com a subjecte més col·lectiu. Bàsicament perquè és a través de la presa de consciència d’una persona quan es pot arribar a una situació de presa de consciència general. És important que un individu entri dins un col·lectiu, per tenir més força i per poder aconseguir més coses.

En què es diferencia aquest CD dels anteriors?

El primer disc, Set voltes rebel, era un disc que parlava de coses sense una línia filosòfica massa estructurada. En El camí cap a nosaltres, el segon disc, ja vam voler reivindicar aquest “nosaltres”, que seria la força col·lectiva. I en aquest tercer disc hem volgut remarcar encara més la importància que, per fer aquest pas cap a “nosaltres”, és molt important que la persona per si mateixa arribi a la conclusió que ha d’ajuntar-se amb més gent.

Quina és la cançó que millor defineix el nou CD i tots aquests conceptes que has remarcat?

Cada cançó d’aquest disc parla de coses més concretes, de coses amb què la gent es pugui sentir més identificada, però no hi ha cap tema que compleixi més bé filosòficament l’essència del disc. Tots els temes parlen de diferents aspectes de la vida personal, la vida política, la vida social dels qui viuen en aquest país. Totes les cançons intenten posar sobre la taula aquest debat de la presa de consciència col·lectiva.

Què t’ha dut a prendre la decisió de penjar íntegrament el teu últim CD a Internet?

El disc el vam penjar amb els companys de compartim.cat, una web que permet donar a conèixer la música d’un autor de manera gratuïta per Internet. Ho vam fer perquè creiem que és la millor manera d’arribar a la gent.

Tal com has dit, tothom que es descarregui el teu CD per Internet ho farà de forma gratuïta. On està el negoci?

No creiem en la comercialització de la música perquè, tal com està el mercat musical avui en dia, els diners se’ls emporten uns altres i no els autors. Internet democratitza més tota opció musical i cultural.

Sembla que l’SGAE no estaria del tot d’acord en això.

Nosaltres sempre hem apostat per Internet malgrat ser socis de l’SGAE. Per a mi és una gran incoherència però malgrat que el disc estigui registrat a l’SGAE, crec que és legítim poder penjar les cançons a la xarxa perquè la gent les pugui descarregar.

Què has de dir als que creuen que els cantautors “no estan de moda”, i molt menys la cançó protesta?

Primer els diria que busquin informació sobre la cançó protesta cantada en català que es feia fa 10 anys i la que es fa ara mateix. Possiblement se n’adonarien que ara hi ha moltes més propostes de cançó d’autor i de protesta que fa 10 anys, i que a més són propostes joves.

Joves i amb futur.

Això vol dir que a una generació jove, que ha nascut als anys 80, li interessa la cançó d’autor. El públic que segueix aquesta nova escena de cançó d’autor, a més, també és un públic jove. Per tant, hi ha oferta i hi ha demanda: en termes capitalistes és una cosa que fins i tot pot arribar a funcionar.

El que sí que no hauria d’estar de moda és que alguns partits polítics vulguin prohibir els teus concerts, tal com va fer el PP i Ciutadans l’any passat a Figueres.

Sí, això no hauria d’estar pas de moda. Però com que estan de moda les democràcies hipòcrites i les democràcies basades en sistemes que únicament estan promovent desigualtats i creant separació entre les persones, mentre no canviem aquest sistema de gestionar la política i la societat, això no canviarà.

Freixas va denunciar el boicot i va actuar acompanyat de Víctor Nin, oferint un concert en format duet.

Així doncs, és normal que passin aquestes coses?

És normal tenint en compte que la democràcia espanyola té una quota de democràcia molt baixa. Realment hi ha molt poc de democràtic a l’estat espanyol. La Constitució mateix està basada en un text franquista i en molts moments hi ha tantes retallades en aquesta democràcia que sembla que estiguem anant enrere en comptes d’anar endavant.

Quines característiques ha de tenir una cançó per ser considerada de protesta?

Primer, que sigui descriptiva de la realitat que ens envolta i segon, que tingui una voluntat d’intentar fer reflexionar les persones que escoltin aquesta cançó. La protesta pot ser més o menys explícita, però és quan estàs posant damunt la taula un problema que a tu et preocupa i que creus que pot preocupar a més gent quan la protesta en si pren realment importància. Aleshores aquesta protesta es converteix en una via d’expressió i de comunicació, un canal de transmissió d’idees. Per a mi, una cançó de protesta és un diàleg.

La cançó d’autor i de protesta ha d’estar forçosament renyida amb la popularitat?

No. Anni DiFranco, per exemple, és una cantautora americana que fa cançó de protesta. Ella és lesbiana i fa moltes cançons en contra d’aquesta suposada manera d’entendre la sexualitat, que només pot ser homes amb dones. També fa cançó de protesta en contra del govern d’Estats Units. És una cantautora que ven milions de còpies i que, realment, és molt popular.

Algun altre exemple?

En Víctor Jara a la seva època o en Silvio Rodríguez, que omple espais sencers vagi on vagi. Per tant, crec que la cançó protesta no està renyida amb la popularitat, tot el contrari: quan a la gent li planteges problemes i s’hi sent identificada és quan se n’adonen que les cançons dels 40 principals són les que estan fora de lloc.

Quin paper hi juga la poesia en totes les teves creacions?

En Miquel Martí i Pol té un vers molt encertat que diu “quan la poesia s’allunyi de la música, deixarà de ser poesia”.

I tenia raó?

La veritat és que això de la poesia surt una mica espontàniament. En la cançó d’autor la lletra té molta importància perquè es vol fer pensar a la gent. No sé si el que escric és poesia o no, però sí que ho faig amb la voluntat d’introduir una retòrica i una estètica més poètica a les cançons i a les lletres. Surt sol: quan escrius una cançó és com si escrivissis una poesia, va lligat al gènere.

El 2008, i per votació popular, vas rebre el premi Enderrock al millor artista de cançó d’autor. El fet que ho decideixi el públic és significatiu?

Sí, tot i que els premis Enderrock ja són premis simbòlics que es donen a la música feta en català. El fet que s’atorguin per votació popular hi dóna més valor perquè és la gent qui et vota. De fet és un procés més democràtic que no pas si és un jurat qui assenyala qui ha estat el millor d’aquell any.

És un gran reconeixement a nivell català.

Rebre un premi com aquest fa molta il·lusió, però sempre hem volgut tocar de peus a terra. La nit d’entrega dels premis Enderrock va ser una de les nits més boniques a nivell professional, però el vertader premi és poder tenir concerts i poder cantar les cançons cada setmana a llocs diferents. El premi més bonic que hem tingut és quan la gent et ve a veure i canta les cançons.

“La princesa de la revolta”, cançó inclosa en el teu primer disc, s’ha convertit en tot un himne. T’ha arribat aquesta percepció?

Aquesta és la cançó que més hem cantat als concerts i amb diferència. En realitat és una cançó que vaig fer per a la meva neboda, la Marina, que ara ja té 8 anys, quan era molt petita i li fèiem la broma que era la princesa de la revolta. Finalment, la cançó va anar derivant cap a una altra història. És molt curiós veure que la gent li dóna les seves lectures, és molt bonic.

Segons tu, qui és un dels grans de la música? Per què?

Ovidi Montllor, perquè potser va ser la primera persona que va deixar clar que treballar la cultura també és fer una bona feina, i també perquè m’hauria agradat molt conèixer-lo. Pel que jo sé, va ser una persona molt conseqüent i molt coherent amb les seves idees polítiques. Va plantar cara al règim feixista i quan va ser perseguit no va marxar a l’exili, sinó que es va quedar al País Valencià i va plantar cara al feixisme des d’aquí. Per a mi és un referent en quant a coherència política i cultural. És un referent que va més enllà del que és la música.

Has versionat cançons d’ell i també d’altres cantautors com Raimon. A quin altre cantautor t’agradaria versionar? Quin et queda pendent?

Ara mateix penso amb un cantautor de Mallorca que es diu Guillem d’Efak, que va viure una situació semblant a la de l’Ovidi. També m’agradaria fer una adaptació d’Alejandro Filio, que és un cantautor de Mèxic, o versionar en Jorge Drexter en català.

A part dels lligams musicals que t’uneixen a “Els altres bandais”, el teu grup, quina relació manteniu? Què has après d’ells?

Per damunt de tot som amics, i aquesta és una gran sort: poder tenir un projecte musical amb una base d’amistat enforteix moltíssim el nostre projecte. A vegades, barrejar feina i amistat és una mica complicat, però en aquest cas estem contents perquè tot és molt transparent i mai hem tingut problemes. És un enriquiment constant.

Tria: tocar sol, en format duet o amb tots els bandais?

Depèn. En espais reduïts ens agrada mostrar-nos molt propers i fem servir el format duet, que és més íntim i més directe. Però en canvi, en llocs més grans o en esdeveniments més transcendentals, com ara la presentació d’un disc, ens agrada fer-ho amb tota la banda perquè les cançons queden més vestides i això dóna peu a poder-nos ficar en més festivals.

Un cop, un cantant va dir que una bona cançó s’havia de poder defensar només amb la veu i una guitarra. Hi estaries d’acord?

Sí, perquè en el fons una bona cançó implica una bona lletra, una bona melodia i uns bons acords. I això fins i tot amb una sola guitarra s’ha de poder fer. I si una cançó aconsegueix transmetre un determinat sentiment ho has de poder fer tant amb molts com amb pocs instruments.

Des que vas començar han estat 6 anys de lluites i cançons. Amb una maqueta editada, tres treballs discogràfics i un recull de versions d’altres cantautors a l’esquena, amb què et quedaries de tot plegat?

Em quedaria amb l’últim disc perquè crec que és el més coherent que hem fet amb tots els sentits i amb el qual m’he pogut mostrar d’una manera més propera, més sincera i més personal.

Què tens a dir sobre la llei del cinema en català?

Crec que és una llei encertada. En part, és necessària per no quedar-nos enrere en temes de cultura, però sense una estructura d’estat aquest tipus de lleis són com pedaços.

Per tant, creus que arribarà a bon port?

Si no tenim un estat que recolzi la nostra llengua i la nostra cultura, ja es poden anar fent lleis, que no anirem endavant en temes lingüístics del català. S’ha de tenir en compte que el català és una llengua minoritzada dins l’estat espanyol i que no gaudeix d’una posició superior a la del castellà.

Segons tu, què és millor, el cinema en castellà, català o en versió original subtitulada?

Tots hauríem de ser partidaris de veure les pel·lícules en versió original i amb subtítols en la llengua que correspongui: en català si estem a Catalunya i en senegalès si fóssim al Senegal. Perquè el cinema, per gaudir-lo en la seva màxima esplendor, s’ha de veure amb la versió en què s’ha gravat.

Opinaries que les consultes populars per la independència també són encertades?

Sí. És una iniciativa molt interessant perquè s’ha aconseguit fer entendre que treballant des de la societat civil organitzada i deixant de banda els partits polítics i els seus interessos, és quan realment s’aconsegueix mobilitzar molta gent per un tema en concret. Crec que s’ha de valorar prou positivament.

Han passat 6 anys des que vas començar, com et veus d’aquí uns altres 6 anys?

Sincerament, no em veig. Sempre he volgut pensar en el present i no fer gaires previsions de futur perquè quan ho fas sempre acaben fallant. La gràcia està en què si ara estem contents i còmodes amb el nostre projecte volem gaudir-ho al màxim.

Carpe diem.

Evidentment, m’agradaria treure tres discos més i suposo que si ens hi fiquem ho podrem fer. L’única cosa que ara tinc ganes de fer és seguir treballant i seguir donant molta importància als directes. D’aquí un any ja ho veurem, i d’aquí sis… també.

Si us voleu descarregar gratuïtament l’últim disc d’en Cesk Freixas, La mà dels qui t’esperen, cliqueu aquí

Gràcies, Cesk, per lluitar amb les paraules. Ha estat un plaer!