Jordi Plana: “Els joves tenen por de ser empresaris, prefereixen treballar a La Caixa”

Ens trobem amb el Jordi Plana en una cafeteria del districte del 22@ de Barcelona, just al costat del Fòrum. Prenem un tallat mentre ens explica que està aprenent a tractar amb la premsa. Ens sentim afalagades: de fet, només som estudiants de periodisme i de moment, res de premsa. Pugem al tercer pis d’un edifici immensament alt i extremadament modern, on es troben les oficines de Spenta Consulting. El Jordi, de 36 anys i nascut a Cornellà de Terri (Girona), ens invita a passar en una sala de reunions buida i s’asseu al cap de taula: diu que és el seu lloc de sempre i s’hi sent còmode. Perfecte.

Jordi Plana, amb el trofeu de Microsoft al millor partner del 2009 al fons

Si et diem “Twitter”…
Nosaltres treballem amb Twitter, fem aplicacions per fer el seguiment dels tweets i què opina la gent de diferents temàtiques. Coneixem molt bé el Twitter, però jo no en tinc, simplement perquè a nivell personal no m’interessa.

En el cas que en tinguessis potser series més de Direct Message que de reply?
Sí, de fet ho faig amb sms. N’envio molts.

Quina visió tens del 2.0?
Tinc una visió una mica particular, una mica conservadora. És extremadament perillós el 2.0. Hi ha molta gent que ha perdut la feina o que no n’ha aconseguit pel 2.0. A mi m’agrada tenir controlada la informació que emeto. No tinc cap necessitat de tenir followers, de comunicar… No és la meva feina. Això sí, per al periodista és imprescindible.

Què és Spenta Consulting?
Som una consultora tecnològica. Ens dediquem a fer software i a adapatar sofware de Microsoft a les determinades necessitats dels clients. Posem la paraula “consulting” darrere d’Spenta perquè ens sembla que és una manera d’argumentar que aportem valor a la cadena de valors. Ha arribat un moment en què la professió d’informàtic o de programador de software s’ha prostituït, s’ha degradat i la gent ja no vol ser informàtic. Si nosaltres ens hem de guanyar la vida hem de tenir unes tarifes “arregladetes” , i abans es pensava que per tenir unes tarifes “arregladetes” havies de fer consultoria. I en fem, perquè li diem al client quin tipus de software necessita. Primer fem consultoria, i després li fem el programa. Desenvolupem software, l’adaptem a les necessitats concretes dels nostres clients i, sobretot, fem software de l’estil d’eines col•laboratives, gestió documental…

En quin sector treballeu?
Ara principalment en el sector públic, tota la part de govern electrònic i de gestió d’expedients. Nosaltres el que fem són eines perquè els tràmits burocràtics no s’eternitzin, perquè tot això sigui automàtic. Hem treballat a Madrid, al País Basc, a Galícia, a Estocolom, a Anglaterra…

Teniu més feina fora de Catalunya que a casa, doncs?
Saps allò que a vegades et valoren més a fora que a casa? Doncs això ens passa. Aquí per contractar amb l’administració pública funciona mitjançant un procés de concursos públics. A Catalunya van fer un procés d’homologació de manera que seleccionen un nombre determinat d’empreses que seran les que puguin ofertar. Nosaltres vam quedar fora d’aquest procés perquè en el moment en què el vam fer erem una empresa massa petita. No ens vam poder homologar i aquí a Catalunya no podem treballar. A canvi ens donen projectes a tot arreu!

Com vas començar? Com t’hi vas ficar en aquest món?
Devia tenir 21 anys i estudiava Enginyeria i treballava, en un altre sector, el de la construcció, que no m’agradava. Em guanyava la vida relativament bé, però no m’agradava el que estava fent i vaig decidir parar.

I el següent pas quin va ser?
Em va començar a sonar això d’Internet. Un amic meu que va anar a Nova York em va dir que havia vist això d’Internet i que era l’òstia. Vaig començar a investigar sobre el tema. La primera cosa que vaig fer va ser comprar-me un mòdem, un mòdem que…buf! era més lent que “el caballo del malo”! Vaig baixar-me un tutorial en anglès de programació per Internet… Aleshores em va sortir una oportunitat de venir a treballar a Barcelona de becari.

I vas deixar Girona…
Sí, vaig agafar la feina. Cobrava 42.000 pessetes al mes i només de tren i metro em costava 45.000! O sigui que perdia diners…però m’omplia molt la feina i estava aprenent una cosa que m’agradava molt. Era un ofici nou i la sensació que tenia era que estava al principi d’una revolució. Semblava que estava a punt de passar alguna cosa.

Però aquesta feina només va ser el principi…
Sí, vaig anar canviant de feina, fins que un dia em vaig trobar que era director tècnic d’una consultora sueca, una empresa bastant gran, però va arribar un moment que l’empresa volia anar per un camí i jo per un altre…i vaig plegar. Això ho he fet sempre: si no m’agrada, plego. Com que no m’agradava com ho feien les altres empreses vaig decidir fer de freelance i hi vaig estar dos o tres anys, amb algun amic que m’ajudava. Va arribar un dia en què vam començar a tenir més feina, vam començar a contractar gent i quan em vaig adonar ja erem cinc i vaig pensar “això ja sembla una empresa”. Vam tenir un despatx a Girona, després a Barcelona, i ara fa dos anys i mig que estem aquí. Oficialment, l’empresa té 6 anys.

Què és el Share point?
És un producte de Microsoft que serveix per fer portals, intranets, sistemes de gestió documental… és un lloc on tu emmagatzemes els documents. És una eina que et permet gestionar l’històric de versions i, a més, pots posar-hi comentaris.

I l’heu creat vosaltres?
No, és de Microsoft, però és un producte que té moltes funcionalitats. Et permet configurar un document d’oferta de manera que si el preu és més de X jo haig d’acceptar-ho, i si és menys de X, s’envia directament al client. Però clar, algú ha de dir-li quin és el document d’oferta, qui ho ha de provar, etc. I això és el que nosaltres fem. També serveix per fer portals, per exemple. El portal turístic d’Andorra l’hem fet nosaltres, està en molts idiomes.

Què et sembla ser escollit per Microsoft com el millor partner del món l’any 2009?
Home, fantàstic! Per nosaltres és un gran honor, imagina’t! Quan ho vam enviar per allò de “a veure què passa” ni se’ns va passar pel cap que ens poguessin triar a nosaltres.

I com funciona tot el procés?
La manera com funciona el món Microsoft és la següent: Microsoft ven els seus productes a través d’una xarxa de partners, que al final són distribuïdors. Per tant, Microsoft no va directament a un client a vendre-li una llicència de Windows, sinó que és Mediamarket, per exemple, qui ven la llicència al client quan aquest compra un portàtil HP. Llavors, a tot el món, Microsoft té uns 600.000 partners i té oficines a cada país. Des de Microsoft Espanya es presenten unes 15 o 20 empreses que han fet coses interessants durant l’any; és a dir, les que han aplicat millor la seva tecnologia, o les que han innovat més. Ens van trucar i ens van dir si ens interessava participar al concurs de partners de Microsoft; i clar, si és gratis doncs sí, oi? I res, ens van demanar la documentació i un bon dia em van trucar dels Estats Units i em van dir que ens havien donat el premi. Clar, et quedes una mica “acollonit” perquè només en tota Espanya ja hi ha uns 12000 partners, imagina’t a la resta del món!

O sigui, ets el millor de 600.000!
Sí, però només en sector públic… i en un any concret, és clar.

Ets un home modest…
Tot i així, per nosaltres, que no deixem de ser una empresa catalana molt petita, té molt mèrit. A més a més, trenca molts esquemes: el fet que l’empresa d’un jove que ve d’un poble de Girona sigui escollit el millor del món vol dir que no ser americans no significa que siguem estúpids.

I què significa, doncs?
Vol dir que, tot i no ser americans, podem competir amb tothom i també vol dir que si sabéssim una mica d’anglès, podríem arribar a competir més globalment.

Així reivindiques que…
Que aquí es té la sensació que els americans ho fan tot bé. Però no és cert, perquè també n’hi ha que són estúpids. Igual que els catalans. I tot i així, es té la sensació que a fora de Catalunya tot es fa millor: aquí també sabem fer les coses ben fetes! Simplement és qüestió de tenir més confiança en les nostres capacitats i ser més valents.

Per tant, què significa aquest premi per vosaltres?
Simbolitza la realitat: que som capaços de fer coses interessants.

I a part del reconeixement… el premi!
Doncs no, diners no! Res: ni un duro. Hi ha una petita tonteria: un trofeu.

Vaja…
Però en realitat és un reconeixement que per si mateix ja suposa diners ja que els clients saben que jo sóc el millor del món aquest any i això farà que m’escullin a mi abans que a un altre. Per tant, en el fons ha suposat un impacte econòmic, tot i que ja m’hagués agradat un taló d’un milió de dòlars!

Com us van donar el premi?
Vam anar a la cerimònia d’entrega, a Nova Orleans, on hi havia 9000 persones. Quan et fan pujar dalt de l’escenari amb el vicepresident de Microsoft i 9000 persones al davant… impressiona.

Hi era, Bill Gates?
Bill Gates està retirat. Es va retirar l’1 de juliol del 2008. Sí que hi era Steve Ballmer, que és qui mana avui i qui va fundar la companyia amb Bill Gates, i vam anar a dinar amb ell.

Déu n’hi do!
De fet, jo sí que l’he vist el Bill Gates. Va ser en un sopar de gala a l’òpera de Berlín i ell estava assegut a la taula del costat, amb Angela Merkel. Quan vaig intentar aixecar-me per anar a saludar-lo, van aparèixer dos guardaespatlles de 2 metres d’alt i em va ser impossible.

Quina por…
Diguem que és molt poc accessible. Clar, tothom vol una foto amb Bill Gates.

Tornant al tema de la informàtica. Segons tu: software comercial o software lliure?
D’entrada tinc un punt de vista una mica imparcial. Crec que hi ha una tecnologia per cada casuística, és a dir, que a un client li convindrà més un software lliure, i a un altre li convindrà més un software comercial.

No t’has mullat gaire…
Hi ha un discurs per defensar un software lliure i un discurs per defensar un software comercial. El problema és que a les nostres institucions i administracions públiques i universitats s’ha caigut en un discurs demagògic populista a favor del software lliure, a favor de la comunitat i en contra del capitalisme i dels americans. Això, al final, és demagògia pura i dura. I de la mateixa manera que el software lliure també té raó de ser i es justifica en determinades circumstàncies, el que no s’hi val és dir: “el software lliure és gratis i a més a més Bill Gates ja té molts diners”. Això no val. Les coses s’han d’argumentar.

Quins són els avantatges del software comercial?
L’avantatge principal del software comercial és que hi ha un fabricant al darrere. Per exemple, si a Spenta Consulting mai li passa alguna cosa, Microsoft seguirà estant allà. En canvi, amb un software lliure, com saps qui hi ha darrere? Les empreses necessiten una garantia de continuïtat i de suport.

Pel que fa al futur, quins plans tens?
Internacionalitzar l’empresa. Un dels reptes d’aquest any és obrir una oficina a Londres, i crec que l’assolirem. I sobretot intentar treballar cada dia més per a clients estrangers.

Per què aquest entusiasme per sortir fora del país?
Sense voler donar un missatge apocalíptic, jo crec que Catalunya i Espanya se’n van en orris. O treballem fora, o ens morirem de gana: així de fàcil. A més a més, els clients estrangers són més seriosos: aquí els compromisos de pagament no es compleixen.

Em pregunto si deu ser un fet cultural…
A mi em deuen factures del desembre del 2008. Així és difícil tirar endavant una empresa petita com la nostra, i més si intentes autofinançar-te i generes llocs de treball de qualitat.

Això fa falta.
A l’empresa tots són enginyers superiors amb contracte fix, és a dir, dono feina de qualitat a 40 persones. Això aporta valor afegit! És el que necessita el país. Enginyers, investigadors, periodistes… en lloc de més paletes. El món funciona diferent de com funciona Espanya. Funciona relativament bé, a diferència d’aquí.

Ens en sortirem, de la crisi?
Espanya no se’n sortirà pas, és impossible. Nosaltres que hem treballat amb l’ajuntament d’Estocolm, de Brussel•les, de Miami… no hem vist mai res tan ineficient com el funcionament de les coses aquí.

I com es pot solucionar, tot això?
És molt complicat. Ara, a Espanya, hi ha més de 4 milions de persones a l’atur i el govern el que fa és posar més diners en temes socials: mentre ho fa, deixa de posar diners a la universitat o per reactivar l’economia, i això comporta més aturats. És un cercle viciós amb difícil solució.

I a un jove que té un projecte empresarial i que el vol dur a la pràctica què li diries, en un context com aquest?
Que agafi un avió. Jo sóc molt catalanista i crec que bon patriota, però la realitat és que som un país poruc. Els joves tenen por de ser empresaris, prefereixen treballar a la Caixa i tenir un sou fix tota la vida. O bé prefereixen treballar de funcionaris a l’ajuntament amb un horari de 8 a 3. Pensen: “cap problema i cobraré tota la vida”.

Tenim poc esperit emprenedor?
Sí, però a les empreses també els fa por invertir en innovació i trencar esquemes, fer coses diferents. I a l’administració encara més perquè temen perdre vots. Però està demostrat que el model espanyol no funciona, per tant, s’hauria de canviar la manera de funcionar.

Quin seria el consell, doncs?
Jo el consell que li donaria a una persona jove que vol muntar un negoci és que d’entrada muntés la pàgina web en anglès, i que busqués clients internacionals.

Per acabar amb un tema diferent, ara que aquest any hi ha eleccions a Catalunya, què en penses de tot plegat?
És vergonyós. La veritat és que no estic massa content de com està fent les coses el tripartit, però tampoc veig cap alternativa. M’havia agafat les consultes del dia 13 de desembre amb molta il•lusió i resulta que l’endemà de les votacions es barallen tots… Si de catalans ja en som pocs i dèbils, i a sobre no som capaços ni de posar-nos d’acord…

I el Barça com el veus?
Estic molt content tot i que em preocupa una mica que les eleccions a la presidència afectin l’equip.

I el Pep Guardiola?
Jo crec que al Guardiola li haurien de donar la creu de Sant Jordi. Tal com diu l’anunci: “Un equip de futbol va ser el centre del món”, crec que sintetitza molt bé els valors que sempre hem tingut a Catalunya i que han fet que el país tiri endavant. Justament el mateix que ha fet Guardiola: disciplina, treball i sacrifici. No hi ha una altra fórmula. I ja ho veieu: campions d’Europa.

Emma, Alba, Jordi i Empar a les oficines de Spenta Consulting